FIB 2007!!

El divendres 20 de juliol vam agafar la Renfe l'Alex, la Sara i jo en busca d'un Manel emprenador que ens portés a Benicàssim. Vam aconseguir arribar a l'empresa on treballava amb una mica de dificultats, ja que jo era qui "sabia" com s'hi arribava. Pero bueno, lo important és que vam arribar, i mirarem el gran passeig que vam fer per Cerdanyola, no com una pèrdua de temps i d'energia sinó com una cosa totalment enriquidora culturalment i molt sana.

Abans de posar-nos en marxa però, vam entrar a l'edifici de l'empresa d'animació on treballa el Manel (que no és de totxos), i ens van ensenyar coses ultra secretes que per tant no explicaré. També vaig aprofitar l'ocasió per regalar el disc de l'Albert Pernil i de les Pipettes als meus hermanitos, perquè havia sigut una mala persona i m'havia oblidat l'autorització del papa a casa...

I ara sí, ja vist tot el que s'havia de veure i presentats tots els xiricompanys que s'havien de conèixer; podiem entrar al cotxe i començar el viatge.

Van ser gairebé 4 hores fins que no vam ser a l'apartament, que, per cert, va ser molt díficil de trobar. Vam passar 5 cops per la mateixa rotonda i per davant de les mateixes persones. Al final ja m'amagava darrere uns papers per no passar tanta vergonya, que allò resultava un tant ridícul...

Dissabte ja vam anar a dinar a Benicàssim pròpiament dit, i a les 4 vam entrar al lloc del festival en qüestió. Vam veure el primer concert del dia, que era un senyor tocant la guitarra i que feia bastanta penita perquè no tenia més de 30 persones de públic. Per refrescar-nos anàvem a unes dutxes de vapor d'aigua bastant horribles pel meu gust però que a la gent li agradaven. També hi havia puestos de menjar de tot tipus i no estaven gaire malament. A les 8 van obrir les portes del escenario verde i ens vam poder posar a primera fila i bastant centrats. Primer tocava l'Albert Pernil, que no va fer gran cosa perquè la llum se'n va anar i no van poder continuar l'actuació. Després van tocar els Magic Numbers i el grup aquell de viejunos, els B-52 o algo així. I per fi arribava el moment dels Arctic Monkeys, i la gent es tornava més i més boja a mesura que passava el temps. El concert va ser maravellabòlic, però amb els merda hooligans sonats que hi havia va ser un patiment constant. No parava de passar gent per sobre dels nostres caps, i els cops que em vaig arribar a fotre contra la valla em van deixar bastant adolorida. Però el pitjor era pensar que el Manel m'havia d'estar protegint una mica del descontrol que hi havia, i saber que el pobre home patia bastant. I acabat aquest concert vam tornar cap a l'apartament i vam dormir tant com vam poder.

Diumenge ja es va presentar com un dia més tranquilet. Ens vam reunir amb l'Eugenía, vam entrar al FIB i vam dinar. El primer que vam veure van ser les Pipettes, molt mones elles i sobretot ballarugues. Després ja, la cosa va ser esperar a que ens obrissin el escenario verde, col·locant-nos a primera fila però més al costadet per no rebre gaire. Els primers van ser The Hives, que va ser fantabulós i m'agradaria veure'ls en concert normal que deu ser encara millor. Després venien els Kings of Leon, que són més sussets, però que van estar molt bé també; amb el cara hamster i el sexi, que contrasten molt bé. El següent grup ja va ser més aburridet, que eren els Black Rebel Motorcicle Club, però tot es pot aguantar sabent que després ve Muse. I és que tot i ja haver-los vist ja en concert, va ser espectacular i hi tornaria els cops que fes falta.

I així acabava la història del Festibal de Benicàssim 2007, esgotador, però brutal i maravellós. Espero poder anar-hi altres anys per poder-m'ho passar cañon. Però això no és decisió meva, així que esperarem a veure què passa...