¡Aléjate primo!

Aquesta setmana ha estat una de les més agobiants del que porto de vida, i mira que sóc una persona agobiada de per sí. Diumenge passat van arribar els alumnes holandesos i alemanys d'intercanvi. A casa meva va venir la Lara, que ja coneixia d'haver passat jo abans una setmana a casa seva al gener.
Moments abans d'anar a recollir-la a l'aeroport, a casa ja s'havia iniciat el projecte FVQSO (Fer Veure Que Som Ordenats), que es duu a terme molt sovint quan ve algú per primera vegada a casa. A partir de la segona o, apurant molt, la tercera visita d'aquest mateix "algú", la casa torna a la seva forma real, no podent mantenir l'ordre durant molt de temps. Si és que, qui no neix per ser ordenat no ho és i ja està. Mama, ho hem d'assumir, som així i no hi podem fer res, acceptem-ho simplement.
Quan la Lara va arribar a casa, esgotada de pujar escales i aterroritzada per l'alçada, ens va donar els regalets que ens havia portat d'Holanda. Si no recordo malament es tractava d'unes galetes "strawbuffles" (o algo així), que són típiques d'allà; també portava unes panses, que ens va deixar clar que era per posar a les begudes alcohòliques; uns petits zuecos per decorar; unes chuculatinas; i a mi em va regalar una pulsera, però diria que pesa tant que si me la posés aniria torta, així que es quedarà a la tauleta de nit.
El primer dia va ser especialment difícil adormir-se, ja que tal i com deia ella: "it's so freaky!", però sembla que els altres dies ja es trobava més còmode i no li va costar gens, ni a ella ni a mi. Suposo que també haurà contribuït en això el fet que estiguéssim tot el dia d'una punta a una altra de Barcelona, fent esport o de fiesta loca a casa d'algú.
Sóc conscient que queda una mica malament dir-ho, però em sentia tan lliure quan la Lara estava "go shopping!" o bé amb algú altre. Eren els únics moments en que jo podia descansar una estona a casa. Francament, tanta activitat i tant preocupar-se de si s'ho estava passant bé, estaven acabant amb mi.
Però la veritat és que no em puc queixar, la Lara és una noia molt divertida, no vam discutir per res, i amb ella i la seva amiga Jolijn (no intenten pronunciarlo en sus casas) m'ho passava molt bé. A més, la tia aprenia molt ràpidament el castellà i de tant en tant deixava anar un "¡Lárgate primo!", "No me tires la caña", "¿¡Qué pasaaaa!?" o moltes altres frases útils.
A més el professor holandès que els acompanyava s'assemblava al Desmond de Lost, i un dels alemanys al bateria dels Kaiser Chiefs. D'aquesta manera podiem anar comentant chorrades sobre ells, que no se n'enteraven.
Doncs bé, ahir la Lara ja se'n va haver d'anar, i la vam portar a la terminal A de l'aeroport. Quan ja va arribar el moment d'embarcar tothom es donava petons amb tothom i ningú sabia exactament si donar-ne 2 o 3. Realment, es feia estrany pensar que no els tornaríem a veure i, tant entre holandesos com españols, va caure alguna llagrimeta.

Tot i haver-ho passat bastant malament en alguns moments per l'estrés de la setmana, he de confessar que ja començo a trobar a faltar a aquesta gent, i espero tornar-los a veure algun dia (si no és molt demanar, que ja vinguin cansats, que són massa gambiteros).