M'oblidava, m'oblidava, M'OBLIDAVA!!! Lo més emochonante del viatge! Els meus germans, la Sara i el Manel; i l'Alexander em van escriure una carta i em van fer dibuixets xiribòlics per que me'ls mirés al arribar a Itàlia.

La carta era de la Sara, i m'advertia sobre els atacs chinorris que patiriem i altres coses interessants d'amor germanil.

El Manel havia fet un dibuix fotorealista dels seus on sortiem la XiriAnna, la Maria i jo, per si ens perdiem utilitzar-lo per sortir-nos-en i, de pas, fer una mica el ridícul (si en té oportunitat, no la deixa escapar). El dibuix era el següent: (Sembla mentida, però no és una foto)

Després estaven els dibujitos de l'Àlex, que estaven super ben dibuixats i eren molt graciosos, amb coses típiques d'Itàlia.

Pos això, que em van fer molta il·lusió, i de fet lo de mirar-ho quan arribés a Itàlia no ho vaig respectar per res, ja que la temptació no va durar més de 5 minuts a l'autocar. La veritat és que és un detallito molt macu!

I que hagués sigut del viatge sense aquells auriculars de l'Eugenía? Uns auriculars de noia sexy, que només poden portar les que cumpleixen els requisits. Pobre Tiiiiia, que pensava que m'havia fet il·lusions pensant que me'ls havia regalat.

Per aquí m'han dit que actualitzi el blog... i per aquí m'han respost que sóc massa vaga

La veritat és que no em sento molt inspirada aquests dies per escriure però farem un esforç. De què podria parlar...? La veritat és que res em sembla prou interessant, però suposu que realment això no és important en un blog fet per mi.

Fa unes setmanes vaig anar de viatge de fi de curs a Itàlia. No m'ho vaig passar cañón continuament, però suposu que això seria demanar massa. Prescindiré d'escriure les coses desgraciabòliques i aniré directament als fets graciosos, ridículs o que cumpleixin un mínim requisit xiribòlic.
Per començar està el fet que, en el llarg camí cap a Itàlia en autocar, la Imma, una professora que acostuma a dir coses que no tenen gaire sentit (aclaració pels fans no tan propers a mi), es va quedar tancada als labavus d'una àrea de servei. Molts dels meus companys de classe es van posar a grabar l'escena en què ella suplicava un rescat, i inclús l'altra professora que ens acompanyava s'estava partint el cul. La resta de persones que van voler deixar els seus residus orgànics en aquell forat que hi havia com a water, ho van haver de fer amb la porta oberta.
Un altre esdeveniment bastant terrorífic va ser enfrontar-nos amb les redadas de chinorris qui hi havia per Florència. Ens perseguien agafant les seves paradetes de cartró i ens miraven amb somriures que feien que un calfred repentí et vingues pel culet. Sense tenir temps a reaccionar, ens havien rodejat. En aquella batalla vam perdre 3 o 4 dels alumnes de 4t d'ESO que havien caigut en la màgia maligna dels noms fets amb animalets de culors. En la nostra memòria us tindrem sempre, companys...
Haig de destacar també els menús super-variats que ens oferien. Vam menjar macarrons cada dia, i si almenys la salsa hagués estat bona... A més el pa que ens trobavem dia rere dia sobre la taula era la cosa més sosa que s'ha pogut crear. Des del primer dia va ser nomenat pa-sossu, i vam estudiar les seves propietats i usos diversos:

• Els que quedaven sencers, encara que haguéssin caigut al terra, ens els posaven al dia següent per que ens els mengéssim.
• Si li tiraves a algú al cap un pa-sossu, el mataves a l'acte.
  
• Podies untar-lo amb l'aliment més bo sobre la terra, que la susseria no se'n anava.

També va haver el tema de la gòndola. La Maria va aconseguir estratègicament portar-nos a la gòndola amb el gonduleru més sexy, aquesta noia té talent per aquestes coses... Tots ells tenien nom de noia: Andrea, Luka, Maria; cosa que va fer sortir el Teorema de Mariàpodes, el qual diu que si els italians es diuen així, totes les italianes es deuen dir Manolo.

Fins aquí escric avui, ja que la meva velocitat no és molt adecuada per escriure coses de més extensió. Espero que sigui suficient per poder-me estar rascant la panxa i no xiribiar (acció d'escriure un post al meu blog) durant uns dies.