El Daniel era un noi amb pintes una mica reguleras que volia ser popular perquè tothom passava d’ell pel carrer, a causa del poc prestigi que tenia. Un dia va decidir comprar-se una cinta pel cabell d’aquestes que posa el teu nom amb culurins, ja que li semblava maravellabòlica. Quan la va anar a recollir a la tenda, la dependenta (una noia així, agañanada) li va entregar la cinta en una bossa i el Daniel se’n va anar cap a casa amb tanta emoció concentrada que li sortien xiribies del cap.

Quan va arribar a casa seva, va reunir a tota la seva família per què presenciessin el màgic acunteixament. Va treure la cinta de la bossa, i va arrancar el plàstic que l’envoltava amb molt de cuidadu per què no es trenqués. Les mans li tremolaven, no es podia creure el que succeia, i els ulls li feien tantes pampallugues que semblaven els intermitents d’un cotxe.

Déu meu, la cinta era maravellosa, els colors perfectes, es notava que qui l’havia fet tenia experiència en el tema, no s’havia sortit per res de la ratlla. Era, sense cap dubte, una obra d’art.

Sense pensar-s’ho un moment es va posar la cinta al cap i va sortir corrents al carrer per poder lluir-la, sense fer cas a la seva germana, que sabia més que ningú, i semblava que volia comunicar-li quelcom important.

“Oh, que maco és el carrer, les pixades i els trunyots de gos, l’entorn en general, quan portes una cinta de culurins al cap!” pensava el Daniel mentre caminava pel carrer amb aire de superioritat. Tothom el saludava: coneguts, desconeguts; persones girabòliques, cantabòliques, mirabòliques, cotxebòliques, eòliques...; absolutament tothom. Però hi havia una cosa que extranyava al Daniel: cadascuna de les persones que el saludaven s’equivocaven al pronunciar el seu nom. Però a ell això no li importava, el cas era que ningú l’ignorava ni ho faria mai més gràcies a la cinta.

De cop, va sentir que la seva germana el cridava, mentres corria cap a ell per derrere. Ella va explicar-li que a la cinta no hi posava Daniel, sinó que posava Manel, i que si la gent el saludava no era per res mes que perquè Daniel és un nom bastant ridícul i Manel li aportava el glamour que ell sempre havia desitjat.

En aquell moment el Daniel ho va veure tot clar, i el que deia la seva estimadíssima germana era cert. Va sentir l’impuls d’anar corrent a que li canviessin el nom del DNI per Manel, i així, tothom seria feliç.

I així va ser, una història profunda i conmocionadora però certa. Un pobre noi que tenia un nom completament inexpressiu, vulgar i, reconeixem-ho, una mica lleig; i que va cobrar vida amb el món ple de xiribies que tothom veu dins la seva ment al pronunciar “Manel”. És un regal pel paladar i per les orelles dels oients, sense cap dubte.