Diari d'una xirivia amb sentiments

2008-04-29T17:45:00.006+01:00

Improvització d'una super historieta per Xiri i Marina

hi havia una vegadaa

un nuiet furmos q deia coses guays i atractives

i el noiet formós va sortir a passejar i es va trobar amb un parell de caques que li van preguntar:
- ei, noiet formós, a on vas tu tan atractiu?

i el noiet formos va pensar q seria bona idea convidarles a supar

entre tots tres van decidir anar a un xirivinés, però quan hi van arribar van sentir crits demanant ajuda

es tractava duna vaca que savia quedat atrapada bocaball dins un forat negre q hi havia al terra del carrer

van correr cap a ella i estirant-la per les potes van aconseguir treure-la del forat

la vaca els hi volia agrair d'alguna manera q li haguessin salvat la vida i els va dir tot emuciunada
- voleu venir a la meva prada aquest finde?

les caques van acceptar encantades pero el noiet formós les va enviar al retrete quan va escoltar la paraula finde

pero la vaca es va adonar q estava enamorada del noiet i q no el podia dexar marxar daqella manera. Un cop va haver tornat del retrete per la recumanacio del noi formos, va demanar consell a les caques

i les caques li van aconsellar que es posés uns pantalonets sexys quan anés a veure el noiet formós

pero el q les caqes no sabien era que la vaca no tenia pantalonets i que el seu cul era massa gros per q hi capiguessin els q venien a les tendes

les caques hi van pensar molt i molt i la solució que li van donar va ser que es posés els pantalonets al cap. Així ho va fer la vaca.

pero quan sels va posar, una de les banyes va trencar els pantalonets, i va veure q lunica manera danar am els pantalonets sexys ben posats era comprimirse el cul, i va pensar q potser introduintlo dins el forat negre u acabaria aconseguint

però a l'hora de posar el cul al forat va tornar a encallar-se-li, just en el moment en el que el noi formós passava per allà

ell li va preguntar:
- eii vaca, que fas un altre cop aqui, que no et vem dir q no tavies dapropar als forats negres? ets mongui

la vaca es va enfadar i li va tirar els pantalunets sexys i foradats al cap. El noi formós els va veure i li va dir:
- ostres tu! quins pantalonets sexys més atractius i formosos!

va mirar a la vaca als ulls i li va dir:
- ostres vaca, que bona estas - si va acustar per ferli un peto (a camara lenta i tal) pero llavors es va sentir un tret i la vaca va caure ferida al terra. El noi es va girar per mirar qui era el desgraciat i alla estaven....

les dues caques super indignades perquè la vaca havia trencat els pantalonets sexys. Però com que ja havien castigat a la vaca disparant-li un tret, doncs ja no tenien més motius per estar indignades, així que se li van acostar i li van posar una tirita (així a lu guai amb dibuixets de porquets) a la ferida.

el noi, tot cunten li va dir:
- ei vaca, mencanta com et queda la tirita. Per aixo et vulia dir..... et vulia dir que..... mmmm... QUE MEN PODRIES DONAR UNA IGUAL??

la vaca va posar així com una cara pensativa, fent-se la interessant i li va dir:
- Només si et cases en mi i anem a viure a la pradera falísment
El noi no s'ho va pensar dues vegades. Va agafar la tirita amb una ma i la ma de la vaca (que encara estava encallada en el forat) amb la altra.

i van ser feliços i van menjar pastissos

pero les caqes havien enverinat els pastissos perq pensaven q eren mol pesats i els dos van morir. Axí va ser com les 2 caques van fer-se am el domini del planeta

i la moraleja de la història és:

que les tirites amb dibuixets de porquets molen mil

2008-04-26T09:52:00.011+01:00

Conciertito!

Fa dues setmanes vam anar al super esperat concert de The Hives. La Tiia, la Xiri Anna i jo vam sortir de casa ben doreta per estar al davant de tot de la cua i aviam si ens podiem fer fotitos amb els del grup. En algun moment o altre haurien d'entrar, i teniem la porta controlada.
Quan vam arribar només hi havia un o dos grupets petitons de gent que tampoc tnia res més a fer que estar-se sentat enmig del carrer. Però bueno, tot i que se'ns adelantessin, vam resistir la tentació i no els hi vam fotre una pallissa.
Al cap d'una estona d'estar esperant, veient com s'anava unint més gent a la fiesta loca, vam veure que un senyor calb baixet d'ulls clars baixava d'un taxi amb una maleta. Tot i que no semblés el mateix mejicano de sobre l'escenari, ens vam adonar que era Dr. Matt Destruction el que es barallava amb la maleta de rodes perquè no sortia bé l'agafador. Al cap i a la fi és una persona humana i també li passen aquestes coses.
Paper, boli i càmara en mano, i sense saber amb total seguretat si es tractava de qui ens pensàvem o d'una persona que venia amb taxi tranquilament a passar uns dies de vacances, vam fer un canvi de lloc instantani transportant-nos al seu costat. Amb la nostra cara de bones nenes vam aconseguir que no ens ignorés gaire, tot i que qualsevol ho hagués fet per pesades. Com que no es va espantar en excés, vam saber que no ens haviem equivocat de persona, i la gent de la cua ens va començar a imitar i a apropar-s'hi (Si ells ni se n'havien adonat. Podrits...). Però ja ho teniem!! Una firma d'ell i una foto que ens va fer la tia tremolabòlica, pobreta. Ara podiem tornar a la cua i seguir esperant...
El temps passava i cada cop teniem menys esperances de que passessin els de la resta del grup. Però algú se'n va adonar que el cantant mateix estava passant per l'altra vorera, travessant el carrer per entrar per algun altre lloc. Així que sense pensar-nos-ho, vam demanar permís a la Tiia per anar cap allà, vam agafar la càmara i ens vam fotre a córrer. El noi semblava una mica estressat, però a la gent pesada no la pots evitar, per molt que ho intentis. Així que, amb tot el nostre esforç en ser pesadíssimes, vam aconseguir que es fes una foto amb mi i que li firmés els apunts de química a la Xiri.
Com que els altres del grup no van donar cap senyal de vida i després realment hi eren al concert, vam donar per suposat que ells també poden teletransportar-se.
La resta d'estona a la cua, tampoc va estar malament, de fet va se emocionant i tot. Quan vam intentar colar a l'Àlex amb nosaltres, un noi que ja se'ns havia colat a nosaltres abans, va començar a remugar coses contra nosaltres com un abuelete cascarrabias. La Super Eugènia va combatre a mort contra el mal amb les seves tècniques ninja i va resultar clarament vencedora.

Doncs bàsicament això és tot el que puc explicar, perquè del concert... Simplement va ser brutal, a primera fila i amb els membres del grup a menys de dos metres. A més vaig intentar que toquessin una cançó extra donant-li al cantant un paperet on li demanava super educadament que ho fessin i on havia dibuixat un monete i un curaçó super bunics. Agafar-lo el va agafar, però, màgicament, el paperet va desaparèixer. Què hi farem...

Per cert, voldria agrair a la Xiri Anna i al señor Barb Michelen, que tot i que aquest segon no sigui gaire real, aprecio molt que em deixi un comentari.

2008-03-16T11:54:00.004+01:00

¡Aléjate primo!

Aquesta setmana ha estat una de les més agobiants del que porto de vida, i mira que sóc una persona agobiada de per sí. Diumenge passat van arribar els alumnes holandesos i alemanys d'intercanvi. A casa meva va venir la Lara, que ja coneixia d'haver passat jo abans una setmana a casa seva al gener.
Moments abans d'anar a recollir-la a l'aeroport, a casa ja s'havia iniciat el projecte FVQSO (Fer Veure Que Som Ordenats), que es duu a terme molt sovint quan ve algú per primera vegada a casa. A partir de la segona o, apurant molt, la tercera visita d'aquest mateix "algú", la casa torna a la seva forma real, no podent mantenir l'ordre durant molt de temps. Si és que, qui no neix per ser ordenat no ho és i ja està. Mama, ho hem d'assumir, som així i no hi podem fer res, acceptem-ho simplement.
Quan la Lara va arribar a casa, esgotada de pujar escales i aterroritzada per l'alçada, ens va donar els regalets que ens havia portat d'Holanda. Si no recordo malament es tractava d'unes galetes "strawbuffles" (o algo així), que són típiques d'allà; també portava unes panses, que ens va deixar clar que era per posar a les begudes alcohòliques; uns petits zuecos per decorar; unes chuculatinas; i a mi em va regalar una pulsera, però diria que pesa tant que si me la posés aniria torta, així que es quedarà a la tauleta de nit.
El primer dia va ser especialment difícil adormir-se, ja que tal i com deia ella: "it's so freaky!", però sembla que els altres dies ja es trobava més còmode i no li va costar gens, ni a ella ni a mi. Suposo que també haurà contribuït en això el fet que estiguéssim tot el dia d'una punta a una altra de Barcelona, fent esport o de fiesta loca a casa d'algú.
Sóc conscient que queda una mica malament dir-ho, però em sentia tan lliure quan la Lara estava "go shopping!" o bé amb algú altre. Eren els únics moments en que jo podia descansar una estona a casa. Francament, tanta activitat i tant preocupar-se de si s'ho estava passant bé, estaven acabant amb mi.
Però la veritat és que no em puc queixar, la Lara és una noia molt divertida, no vam discutir per res, i amb ella i la seva amiga Jolijn (no intenten pronunciarlo en sus casas) m'ho passava molt bé. A més, la tia aprenia molt ràpidament el castellà i de tant en tant deixava anar un "¡Lárgate primo!", "No me tires la caña", "¿¡Qué pasaaaa!?" o moltes altres frases útils.
A més el professor holandès que els acompanyava s'assemblava al Desmond de Lost, i un dels alemanys al bateria dels Kaiser Chiefs. D'aquesta manera podiem anar comentant chorrades sobre ells, que no se n'enteraven.
Doncs bé, ahir la Lara ja se'n va haver d'anar, i la vam portar a la terminal A de l'aeroport. Quan ja va arribar el moment d'embarcar tothom es donava petons amb tothom i ningú sabia exactament si donar-ne 2 o 3. Realment, es feia estrany pensar que no els tornaríem a veure i, tant entre holandesos com españols, va caure alguna llagrimeta.

Tot i haver-ho passat bastant malament en alguns moments per l'estrés de la setmana, he de confessar que ja començo a trobar a faltar a aquesta gent, i espero tornar-los a veure algun dia (si no és molt demanar, que ja vinguin cansats, que són massa gambiteros).

2007-12-31T23:09:00.000+01:00

Bon any nou i a la merda el 2007!

Ja estem a cul d'any, i suposo que és una bona ocasió per escriure alguna coseta per aquí, el meu pobre bloc semiabandonat.
I de què parlar avui si no és del que ha estat el 2007 en general? Tampoc és que hi hagi molta cosa a dir, però farem el que podrem, com sempre. Allà voy:

1 de gener del 2007
Em vaig despertar a les 12 del migdia. Vaig anar al lavabo a fer pipí. Em vaig rentar les mans i la cara i em vaig encaminar cap a la cuina. En el trajecte em vaig posar a pensar: què podria esmorzar avui? Gran dilema el que tenia, però em vaig armar de valor i vaig prendre la decisió de prepararme un bocaçao. I és per això que vaig obrir l'armariet, vaig agafar la miquinera i la vaig enchufar....

M'he cansat. Crec que no he triat un bon mètode per resumir el 2007. I pensareu: doncs borra el que has escrit i ja està que per alguna cosa estàs escrivint per ordinador, so lerdi. Però us diré que vull ocupar espai i no sé ben bé que dir.

Aquest any, hem anat al FIB, cosa que feiem per primera vegada i va ser tota una aventura. També anat al concert de Travis (que si tornen avisarem a la Srta. Maria per què ens hi acompanyi), al de Kaiser Chiefs, l'Antony, el Rufus, els Arctic Monkeys (encara estic enfadada perquè no van tocar Mardy Bum, quan la pròpia Vacachila els hi ho va demanar), i no oblidem un altre concert al que he anat: Tokio Hotel!!! Aquest era en un cine per això, però les histèriques noies que feien fotos a la pantalla i trucaven a les persones que desgraciadament no havien pogut assistir al maravellós show en "directe", eren dignes de veure.
Deixant de banda els concerts, aquest any s'ha produït un extrany esdeveniment i és que la Xirianna ha tingut 2 aniversaris, un 171 dies més tard que l'altre.
Suposo que també hauré de mencionar el fet que hem començat 1r de Batxillerat i tot va bastant bé de moment.
És molt possible que em deixi alguna cosa, però com que tinc poca memòria i no tinc ganes de forçar gaire la meva limitada capacitat per recordar coses; acabaré aquí la meva última actualització d'aquest any.

Només em queda desitjar a la Maria que li vagi molt bé l'operació i que no s'oblidi de nosaltres quan es faci famosa.

Bon any nou a tothom!! Fins l'any que ve (o l'altre, que amb el temps que trigo en actualitzar...).

2007-11-05T20:43:00.000+01:00

Moltes felicitats Marieta!!

Avui és l'aniversari de la meva bessoneta de diferents pares, i per tant el meu també.
L'Anna i jo per fi li hem pogut donar el còmic que ens ha portat dos mesos de feina i del que estem tan orgulloses.
Estava molt nerviosa per veure com reaccionaria al veure'ns aparèixer per sorpresa a la porta del seu cole. I realment semblava molt il·lusionada de veure'ns!!
Després de l'entreno les seves cosines m'han portat el regal, com si fóssin els reis mags i ens han convidat a merenar (moltes gràcies a les dues!). El regal era un joc de taula brutal que consisteix en posar-se ous de goma o de fusta per on et diguin. No sé com inventen aquestes coses... però me n'alegro de que ho facin.
I l'Anneta, la tia m'ha espantat aquest matí al sortir de casa (tot i que no tant com la velleta que em vigila des de derrere les cortines del portal del costat). He sortit i me l'he trobat allà esperant, quin salt que he fotut... I m'encanta el Bob Esponja que m'ha dibuixat!! Però jo també he aconseguit sorprendre-la. Pobreta, havia gastat tant els seus colors per pintar el còmic que vaig decidir que li havia de comprar uns de nous, i li he donat embolicadets i tot. Anna, gràcies per dibuixar tant bé, per preocupar-te per mi i per ser tant super bona persona en general!
Els papes m'han regalat una jaqueta molt maca i unes arrecades moníssimes, procedents d'una sortida a comprar patatones pels amics de la Sara. Mama, lo teu no és inventar excuses...
Apart encara estic esperant el regalet dels meus germans que segur que m'encantarà, i per no haver d'escriure demà un altre cop, ja els hi agraeixo.

En fin... Moltes gràcies a tothom que m'ha felicitat. Però sobretot, gràcies Maria per ser una amiga genial i que sàpiques que t'estimo mooooolt. Moltes felicitats i que passis un dia cañón. I no m'impediràs que enmarqui el mega poster de les tres cracks de la lliga.

2007-09-10T19:50:00.000+01:00

Dos dies!!!

Tots sabiem en el fons dels nostres cors que la xirinola havia de finalitzar tard o d'hora; i és que només falten dos miserables dies per començar el curs. Tot i això, s'ha de dir que la mort d'aquesta xirinola ja la vaig patir en el moment de començar els entrenaments fa dues setmanes.
Aquest any començo 1r de batxillerat, tot i que sembli mentida degut a la meva aparença adulta, madura i serena. Dimecres passat ja vam haver d'anar a una espècie de reunió tots els alumnes per presentar el curs i deixar-nos a tots amb el culet priet. Si és que el director de Batxillerat es va passar 2 minuts parlant de coses mínimament d'interès, i uns tres quarts d'hora dient que com no estudiéssim cada dia com uns desgraciats, ja ens podiem oblidar de passar les avaluacions. Bé, d'això i de com els alumnes, al finalitzar el curs emplenen una mena d'enquesta dient que els professors són fantàstics, que s'ho passen canyon i tot de coses que no es creu ningú i que el pobre home, innocent, sembla que no se n'adona de que l'estan timant.
I és extrany, perquè avui he tingut una entrevista amb la tutora i s'ha basat en dir-me lo fàcilment que es pot treure el Batxillerat i que no cal que m'esforci gaire. Així que, aquesta tarda, estudiant els fets i veient que la gent es contradiu de forma bastant radical, he près la decisió de fer una mica el que em roti, a veure què passa.
I què més puc comentar...? Doncs els companys semblen bona gent, uns més que altres, i diria que sense voler avui ja he atemoritzat a algun. A més l'altre dia vaig anar a comprar l'uniforme d'educació física, i espero que tots sentin la mateixa vergonya de portar aquella monstruositat a sobre i no se'ns acudeixi a cap de nosaltres baixar la mirada un mil·límetre més avall del coll durant tota la classe.
Dit tot això, suposo que em puc permetre un altre descansito fins tornar a escriure alguna cosa per aquí. Que vagi bé!

2007-08-05T11:32:00.000+01:00

FIB 2007!!

El divendres 20 de juliol vam agafar la Renfe l'Alex, la Sara i jo en busca d'un Manel emprenador que ens portés a Benicàssim. Vam aconseguir arribar a l'empresa on treballava amb una mica de dificultats, ja que jo era qui "sabia" com s'hi arribava. Pero bueno, lo important és que vam arribar, i mirarem el gran passeig que vam fer per Cerdanyola, no com una pèrdua de temps i d'energia sinó com una cosa totalment enriquidora culturalment i molt sana.

Abans de posar-nos en marxa però, vam entrar a l'edifici de l'empresa d'animació on treballa el Manel (que no és de totxos), i ens van ensenyar coses ultra secretes que per tant no explicaré. També vaig aprofitar l'ocasió per regalar el disc de l'Albert Pernil i de les Pipettes als meus hermanitos, perquè havia sigut una mala persona i m'havia oblidat l'autorització del papa a casa...

I ara sí, ja vist tot el que s'havia de veure i presentats tots els xiricompanys que s'havien de conèixer; podiem entrar al cotxe i començar el viatge.

Van ser gairebé 4 hores fins que no vam ser a l'apartament, que, per cert, va ser molt díficil de trobar. Vam passar 5 cops per la mateixa rotonda i per davant de les mateixes persones. Al final ja m'amagava darrere uns papers per no passar tanta vergonya, que allò resultava un tant ridícul...

Dissabte ja vam anar a dinar a Benicàssim pròpiament dit, i a les 4 vam entrar al lloc del festival en qüestió. Vam veure el primer concert del dia, que era un senyor tocant la guitarra i que feia bastanta penita perquè no tenia més de 30 persones de públic. Per refrescar-nos anàvem a unes dutxes de vapor d'aigua bastant horribles pel meu gust però que a la gent li agradaven. També hi havia puestos de menjar de tot tipus i no estaven gaire malament. A les 8 van obrir les portes del escenario verde i ens vam poder posar a primera fila i bastant centrats. Primer tocava l'Albert Pernil, que no va fer gran cosa perquè la llum se'n va anar i no van poder continuar l'actuació. Després van tocar els Magic Numbers i el grup aquell de viejunos, els B-52 o algo així. I per fi arribava el moment dels Arctic Monkeys, i la gent es tornava més i més boja a mesura que passava el temps. El concert va ser maravellabòlic, però amb els merda hooligans sonats que hi havia va ser un patiment constant. No parava de passar gent per sobre dels nostres caps, i els cops que em vaig arribar a fotre contra la valla em van deixar bastant adolorida. Però el pitjor era pensar que el Manel m'havia d'estar protegint una mica del descontrol que hi havia, i saber que el pobre home patia bastant. I acabat aquest concert vam tornar cap a l'apartament i vam dormir tant com vam poder.

Diumenge ja es va presentar com un dia més tranquilet. Ens vam reunir amb l'Eugenía, vam entrar al FIB i vam dinar. El primer que vam veure van ser les Pipettes, molt mones elles i sobretot ballarugues. Després ja, la cosa va ser esperar a que ens obrissin el escenario verde, col·locant-nos a primera fila però més al costadet per no rebre gaire. Els primers van ser The Hives, que va ser fantabulós i m'agradaria veure'ls en concert normal que deu ser encara millor. Després venien els Kings of Leon, que són més sussets, però que van estar molt bé també; amb el cara hamster i el sexi, que contrasten molt bé. El següent grup ja va ser més aburridet, que eren els Black Rebel Motorcicle Club, però tot es pot aguantar sabent que després ve Muse. I és que tot i ja haver-los vist ja en concert, va ser espectacular i hi tornaria els cops que fes falta.

I així acabava la història del Festibal de Benicàssim 2007, esgotador, però brutal i maravellós. Espero poder anar-hi altres anys per poder-m'ho passar cañon. Però això no és decisió meva, així que esperarem a veure què passa...

2007-05-14T21:44:00.000+01:00

M'oblidava, m'oblidava, M'OBLIDAVA!!! Lo més emochonante del viatge! Els meus germans, la Sara i el Manel; i l'Alexander em van escriure una carta i em van fer dibuixets xiribòlics per que me'ls mirés al arribar a Itàlia.

La carta era de la Sara, i m'advertia sobre els atacs chinorris que patiriem i altres coses interessants d'amor germanil.

El Manel havia fet un dibuix fotorealista dels seus on sortiem la XiriAnna, la Maria i jo, per si ens perdiem utilitzar-lo per sortir-nos-en i, de pas, fer una mica el ridícul (si en té oportunitat, no la deixa escapar). El dibuix era el següent: (Sembla mentida, però no és una foto)

Després estaven els dibujitos de l'Àlex, que estaven super ben dibuixats i eren molt graciosos, amb coses típiques d'Itàlia.

Pos això, que em van fer molta il·lusió, i de fet lo de mirar-ho quan arribés a Itàlia no ho vaig respectar per res, ja que la temptació no va durar més de 5 minuts a l'autocar. La veritat és que és un detallito molt macu!

I que hagués sigut del viatge sense aquells auriculars de l'Eugenía? Uns auriculars de noia sexy, que només poden portar les que cumpleixen els requisits. Pobre Tiiiiia, que pensava que m'havia fet il·lusions pensant que me'ls havia regalat.

2007-05-13T20:41:00.000+01:00

Per aquí m'han dit que actualitzi el blog... i per aquí m'han respost que sóc massa vaga

La veritat és que no em sento molt inspirada aquests dies per escriure però farem un esforç. De què podria parlar...? La veritat és que res em sembla prou interessant, però suposu que realment això no és important en un blog fet per mi.

Fa unes setmanes vaig anar de viatge de fi de curs a Itàlia. No m'ho vaig passar cañón continuament, però suposu que això seria demanar massa. Prescindiré d'escriure les coses desgraciabòliques i aniré directament als fets graciosos, ridículs o que cumpleixin un mínim requisit xiribòlic.
Per començar està el fet que, en el llarg camí cap a Itàlia en autocar, la Imma, una professora que acostuma a dir coses que no tenen gaire sentit (aclaració pels fans no tan propers a mi), es va quedar tancada als labavus d'una àrea de servei. Molts dels meus companys de classe es van posar a grabar l'escena en què ella suplicava un rescat, i inclús l'altra professora que ens acompanyava s'estava partint el cul. La resta de persones que van voler deixar els seus residus orgànics en aquell forat que hi havia com a water, ho van haver de fer amb la porta oberta.
Un altre esdeveniment bastant terrorífic va ser enfrontar-nos amb les redadas de chinorris qui hi havia per Florència. Ens perseguien agafant les seves paradetes de cartró i ens miraven amb somriures que feien que un calfred repentí et vingues pel culet. Sense tenir temps a reaccionar, ens havien rodejat. En aquella batalla vam perdre 3 o 4 dels alumnes de 4t d'ESO que havien caigut en la màgia maligna dels noms fets amb animalets de culors. En la nostra memòria us tindrem sempre, companys...
Haig de destacar també els menús super-variats que ens oferien. Vam menjar macarrons cada dia, i si almenys la salsa hagués estat bona... A més el pa que ens trobavem dia rere dia sobre la taula era la cosa més sosa que s'ha pogut crear. Des del primer dia va ser nomenat pa-sossu, i vam estudiar les seves propietats i usos diversos:

Els que quedaven sencers, encara que haguéssin caigut al terra, ens els posaven al dia següent per que ens els mengéssim.
Si li tiraves a algú al cap un pa-sossu, el mataves a l'acte.
Podies untar-lo amb l'aliment més bo sobre la terra, que la susseria no se'n anava.

També va haver el tema de la gòndola. La Maria va aconseguir estratègicament portar-nos a la gòndola amb el gonduleru més sexy, aquesta noia té talent per aquestes coses... Tots ells tenien nom de noia: Andrea, Luka, Maria; cosa que va fer sortir el Teorema de Mariàpodes, el qual diu que si els italians es diuen així, totes les italianes es deuen dir Manolo.

Fins aquí escric avui, ja que la meva velocitat no és molt adecuada per escriure coses de més extensió. Espero que sigui suficient per poder-me estar rascant la panxa i no xiribiar (acció d'escriure un post al meu blog) durant uns dies.

2007-03-23T21:56:00.000+01:00

Veroooooo!!!

Avui hem estat al saló de l'ensenyament. Estàvem la Maria, l'Aines, la Xiri Anna, l'Ana boja i jo parlant i m'he surprès per una cosa que deien posant-me la mà a la boca. De cop em giru i veig que hi ha una noia d'uns 2o i pocs anys tota vestida de negre i amb el cabell que li tapava mitja cara imitant-me. Me la miro un momen i diu: "Holaa". L'Ana boja i l'Aines han fugit estratègicament a temps, però la resta... estàvem atrapades.
Nosaltres li hem seguit una mica el rollu perquè semblava que portés alguna de les paradetes que hi havia per allà. Ens ha començat a preguntar coses com què voliem estudiar o com ens deiem, i nosaltres anàvem responent. Semblava ser simplement una noia molt sociable però normaleta al cap i a la fi, fins que s'ha presentat ella. Ens ha dit: "Jo em dic Vero, Vero de Verónica". I tot seguit sa posat a cridar: "Verooooohoooooooooooooohooooooo!!" agafant-se per la camisa i pel cap miran cap a dalt (tot s'ha de dir, li posava entusiasme, la noia, i no li trec mèrit). Ens hem quedat les tres sense paraules després de la impresionant demostració, i la noia estrafularia ha prosseguit com si res amb la conversa. Ha començat a dir que ella era molt dark i que necessitava expressar tot lo que tenia dins. Llavors l'espectacle s'ha tornat a repetir amb molt de més poderio i potencial durant uns 15 segons.
La Xiri Anna, la Maria i jo ens haviem quedat amb la boca oberta, i quan ha parat ens ha preguntat si estavem parlant d'ella mentre estava girada.
"No, no!"
Ha comentat un parell de coses més i ha marxat. Encara no m'he recuperat del trauma que m'ha causat, i dubto que ho faci mai. La vritat és que estava una mica amb les calcetes marrons i no ho dissimulava gaire bé.

2007-03-23T21:38:00.000+01:00

Tiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiaaa!!!!!

L'altre dia estava sonant el telèfon del meu germà. Els meus pares l'havien agafat i deien que a la pantalleta sortia un tal Sr. Gení. Jo, tota bona persona, dic: ah, no, deu ser Srta. Gení, que és l'Eugenía. Agafu el telèfon, el despenju, i clar, com que l'Eugenía es una tia amb mirada seductora i sempre ens saludem així, vaig i cridu: TIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIAA!!!!!
...
Una veu d'home sonava a l'altre banda del telèfon... era el seu paree!!!! Clar que era Sr. Gení, la meva inteligència ya em tornava a fer fer el ridícul. Quina vergonya, déu meu...

2007-03-22T18:21:00.000+01:00

Portades, porcades o obres d'art?

Després d'uns quants dies sense actualitzar, trobo que és el moment de fer públiques unes maravelloses portades de treballs pel cole (tots ells presentats) una mica especials. Han estat dissenyades per Daniel González, que aprofita que la seva germana petita és simpàtica i innocent per així fer-li fer una mica el ridícul. Tot s'ha de dir, els treballs han resultat tenir tots molt bona nota i estic segura que els homes sexis de la portada han ajudat.
Aquí estan, gaudiu-les:

2006-07-14T00:57:00.000+01:00

Diari d'un dia al Tibidabo i una nit per recordar...

Ahir vam emprendre un viatge al Tibidabo amb les porquis del meu equip de bàsquet, entrenadora incluida. Ja per començar la Emma va arribar tard, sempre complicant-nos l'existència ella... Vam perdre el Tibibus a Plaça Catalunya i vam agafar els ferrocarrils catalans, el tramvia blau i el funicular, els quals anaven tots a velocitat llum.
Bueno, per fi haviem arribat, i a l'hora de pagar l'entrada... el carnet del Club Super 3 no valia!! Maleits cabrons... La vaig haver de pagar sencera i després m'enteru que es podia fer servir el carnet de familia numerosa, fantàstic...
Pel que fa a l'estada al tibidabo en general va estar molt bé, potser erem una mica gafes (malestrugues) ja que atracció a la que ens pujavem, atracció que s'averiava, però són coses inevitables. En definitiva m'ho vaig passar molt bé perquè tothom que m'acompanyava estava una mica anat de l'olla i sempre estan de xirinola.
I bé, us preguntareu (i si no us ho pregunteu se m'en fot) quin és el motiu d'aquesta sortida, doncs el que passa és que aquest any la nostra entrenadora ens abandona, i voliem passar un últim dia macu i formós totes juntes. Així que de pas agraeixo aquí a la Emma aquestes dos temporades aguantant-nos i a la resta de l'equip per ser tan bones gañanes: Maria Montserrat Eulàlia, Marta porca, Maria gurrina, marrAnna, Sílvia dels microbis, Cigru decapitada, Laureta i Noelia que no calla ni sota l'aigua.
Dita ja aquesta breu cursilada, continuem amb el diari del dia. La Emma ens va convidar a casa seva a sopar i a dormir; un sopar molt divertit i amb l'esperança de que també ho sigués tota la nit.
Peró s'apropava lo pitjor. Només la marrAnna la Maria i jo ens vam quedar amb l'Emma a dormir. Tot semblava normal: ens va deixar uns pijames (em va tocar un d'Iberia la molt garrepa), vam estar veient la tele, fent trucs amb les cartes i la Emma va marxar a dormir abans que nosaltres perquè estava cansada. Ens va deixar una petita tasca: tancar la finestra quan marxessim a l'habitació; i així ho vam fer.
Ara pensareu, les 3 noies van anar a dormir i van somiar en angelets ensenyant el cul. Doncs no! La calor era pitjor que insoportable, la ronya acumulada ens enganxava al llit, no podiem beure aigua, els mosquits van fer el banquet del segle i les finestres tancades ens asfixiaven.
Vam aconseguir passar 2 hores amb comentaris inútils sobre culots, i fent matances de mosquits de tant en tant. Però malgrat el cansanci acumulat, la calor no ens deixava dormir per res, així que vam anar a jugar a l'Uno amb cara de zombies i sense saber si riure de la situació, o més aviat plorar. Inclús ens va passar pel cap deixar una nota i fugir a casa d'una de nosaltres però haviem d'aprofitar les poques forces que ens quedaven. Ens vam posar a veure "La Novia Cadáver" i per fi a les 4 i mitja de la matinada vam caure dormides (o mortes, encara no ho sé...).

Però ja va bé passar situacions tant patètiques perquè així tinc material sobre el que parlar i riure'ns de nosaltres mateixes.
I així ha acabat aquest llarg diari, el qual no us obligu a llegir-lo que sé que fa pal. I ara vaig a dormir, que ho necessito!! Bona nit a tot homen!!

2006-06-27T21:03:00.000+01:00

Com molts de vostès sabran, jo i la caca Laura, som fundadores d'un maravellós club, el Club Popo. És cert que en aquests moments està patint una crisi, però tranquils que en poc temps tornarà a estar en plena activitat repartint feliçitat a tots els membres i les caques d'arreu del món.

Us voldria donar les gràcies per la col·laboració en l'intent d'aconseguir un món millor on les caques i les persones viuen en completa armonia; i viligeu pel carrer, no les trepitgeu, elles no ho farien.

2006-06-26T22:02:00.000+01:00

Aquí estic un altre cop! He estat 3 dies a Boí Taüll, o algo així... Començaré per puntuar l'hotel, mi nota: puta mierda. Potser les habitacions estaven relativament bé, però esque el bufet del restaurant era terrible, i a sobre un timu. Només l'esmorzar valia una mica la pena, el dinar i el sopar eren 4 plats diferents els quals no podien ser coses senzilles i bones, havien de ser coses inventades pel chef per fer-se el guay i que li acabava sortint menjar amb gust a culo de mono. I no creieu que això és tot, del pitjor ens vam enterar només arribar. L'hotel organitzava una sèrie d'activitats, les quals reunien a la gent interessada (esperu que poca) ni més ni menys que al "punt de trobada", maleïts freaks...

El que va ser la visita en general va estar bé, tot molt bunic. A més, l'últim dia la Sara, el Manel, en Vectorman i jo ens vam passar un joc sencer a les màquines recreatives. Si esque estem fets uns professionals, encara que era bastant impresionant veure a 4 sonats cridant NITRO! i viciats fins a la mort.

2006-06-26T21:39:00.000+01:00

Diria que lu d'estar una mica bacuneta no va ser només cosa de la infància. L'altre dia anava jo a seure pacíficament a la cadira girabòlica de l'ordinador, i la molt malparida em va enviar directa a menjar-me el terra (està bé, però li falta sabor). El més vergunyós és que casi tutom ho va presenciar i el primer que va fer el meu germà (adoptat) va ser fer fotos per l'exclusiva.
Per cert, gràcies Gení (amb accent) pels ànims, que lu teu va ser una mica pitjor però ens podem apullar mutuament i, d'aquí a uns anys, superaru.

Doncs bé, aquí teniu les fotos, on podreu apreciar com ha quedat la cadira, la qual va morir a l'acte. Mai t'oblidarem Johnny!

2006-06-22T22:03:00.000+01:00

El Daniel era un noi amb pintes una mica reguleras que volia ser popular perquè tothom passava d’ell pel carrer, a causa del poc prestigi que tenia. Un dia va decidir comprar-se una cinta pel cabell d’aquestes que posa el teu nom amb culurins, ja que li semblava maravellabòlica. Quan la va anar a recollir a la tenda, la dependenta (una noia així, agañanada) li va entregar la cinta en una bossa i el Daniel se’n va anar cap a casa amb tanta emoció concentrada que li sortien xiribies del cap.

Quan va arribar a casa seva, va reunir a tota la seva família per què presenciessin el màgic acunteixament. Va treure la cinta de la bossa, i va arrancar el plàstic que l’envoltava amb molt de cuidadu per què no es trenqués. Les mans li tremolaven, no es podia creure el que succeia, i els ulls li feien tantes pampallugues que semblaven els intermitents d’un cotxe.

Déu meu, la cinta era maravellosa, els colors perfectes, es notava que qui l’havia fet tenia experiència en el tema, no s’havia sortit per res de la ratlla. Era, sense cap dubte, una obra d’art.

Sense pensar-s’ho un moment es va posar la cinta al cap i va sortir corrents al carrer per poder lluir-la, sense fer cas a la seva germana, que sabia més que ningú, i semblava que volia comunicar-li quelcom important.

“Oh, que maco és el carrer, les pixades i els trunyots de gos, l’entorn en general, quan portes una cinta de culurins al cap!” pensava el Daniel mentre caminava pel carrer amb aire de superioritat. Tothom el saludava: coneguts, desconeguts; persones girabòliques, cantabòliques, mirabòliques, cotxebòliques, eòliques...; absolutament tothom. Però hi havia una cosa que extranyava al Daniel: cadascuna de les persones que el saludaven s’equivocaven al pronunciar el seu nom. Però a ell això no li importava, el cas era que ningú l’ignorava ni ho faria mai més gràcies a la cinta.

De cop, va sentir que la seva germana el cridava, mentres corria cap a ell per derrere. Ella va explicar-li que a la cinta no hi posava Daniel, sinó que posava Manel, i que si la gent el saludava no era per res mes que perquè Daniel és un nom bastant ridícul i Manel li aportava el glamour que ell sempre havia desitjat.

En aquell moment el Daniel ho va veure tot clar, i el que deia la seva estimadíssima germana era cert. Va sentir l’impuls d’anar corrent a que li canviessin el nom del DNI per Manel, i així, tothom seria feliç.

I així va ser, una història profunda i conmocionadora però certa. Un pobre noi que tenia un nom completament inexpressiu, vulgar i, reconeixem-ho, una mica lleig; i que va cobrar vida amb el món ple de xiribies que tothom veu dins la seva ment al pronunciar “Manel”. És un regal pel paladar i per les orelles dels oients, sense cap dubte.

2006-06-21T22:49:00.000+01:00

Us informo que en aquest blog hi anire posant a disposició dels lectors contes d'un nivell intel·lectual que pugui arribar tothom, apart de diferents acunteixaments que em vingui de gust explicar; o simplement el que em surti del cul. Així que poseu aquesta pàgina a Favoritos, perquè la visitareu més que una persona amb cagarrines visita el cagaderu.

Així que no siguin vostès vergunsoços o silmplement vagus, i comentin lu que els hi sembli!

2006-06-21T21:37:00.000+01:00

Benvinguts al meu blog, un blog on només gent dedicada a la xirinola hi pot entrar. Em dic Marina, tinc 13 anys i 19 mesos i de petita em confonien amb un bon bacó. He crescut dins d'una família traumatitzant, que ha fet que en aquests moments estigui creant un blog anomenat "Diari d'una xiribia amb sentiments", trist no? Doncs bé, per si no sabeu què és una xiribia, és allò que sembla una pastanaga pàlida, que vosaltres desgraciats poseu al caldo de la sopa i us les foteu com si de xirinola es tractés el tema. Perquè acàs no es obvi que les xiribies tenen sentiments? Reflexioneu sobre el tema, i penseu-vos-ho abans de matarles sense curaçó.

Així que finalitzada aquesta petita però magnífica presentació m'acomiado fins al pròxim cop que actualitzi això, que no us preocupeu, serà aviat.